dimarts, 21 de març de 2017


fas filigranes ordint un pla inexistent
escrius mots que escriuen versos
però no en tens prou
ets un miratge tal vegada una realitat virtual
i un vidre et separa de la teva imatge
perduda en el temps has trobat la paraula
petita, simple, colpidora i alhora extensa
quina ambició et mou més que la semblança
tremolosa agafes una pedra,
observant la seva textura, color i vida
llençant –la al buit enmig d’una selva
intentes no veure-hi, ni pensar
el món en el que vius es obsolet
regalimen llàgrimes que cobreixen el teu vel
desprès d’anys, tanques els panys
d’aquella porta de fusta gastada
tant gastada com la vida
obres els ulls i voles
quan el pensament salta tots els obstacle
alliberant cada bri d’aire
et descalces,
i entens que un mot és sols un mot

i un poeta sols fa poesia


montse pellicer mateu
certeses 2017

dimecres, 25 de gener de 2017





la visió desfeta
mentre entra la llum esporàdicament
la postura d'un plaer
- o d'una dolça agonia
no recordo si es de dia o de nit
l'escalfor dins d'un hivern que marxa
-les primaveres robades
la simplesa de les paraules
dins d'un llengiatge tant bàsic com etern
- sona el despertador de la rutina
i el meu cos roman estàtic
arreplegat entre un llençol i sense roba
- ja no tinc cura de l'estètica
ara mateix em pertany el meu somni
i sóc lladre del teu,
cada miracle sobrepassa la frontera del destí
que pas a pas recompte les petjades
quan el sexe em sublima a un altre nivell
- he decidit respirar l'aire d'un cambra
dibuixada de nous records

montse pellicer mateu
imatge de la xarxa
certeses 2017

dilluns, 23 de gener de 2017


entre un miratge i una imatge
un desig que motiva un desenllaç
aprenent d'un teatre per la repetició dels actes
i més d'una llengua que perfora la pell
pentinant-la
dibuixant-la amb la saliva fins assecar-la
teixint fils vermells i negres
preparant el preludi apassionadament 
apassionats,
regalimant nèctar entre les cames
obrint pas a l'erosió del temps
d’aquelles dunes salvatges

que s’inclinen al sentir el teu olfacte

montse pellicer mateu
imatge google

diumenge, 22 de gener de 2017

ànimes fugisseres que ballen música
eternitzant els carrers que erràtics fan filera
una casa al costat de l’altre,
una vorera que menja asfalt
una llamborda que trepitja a l’altre,
i el vol d’una gavina sobre el campanar,
ànimes solitàries que pensen lletres
de temps
de destemps passats i futurs
acròbates de la vida que fuig sense pietat
i tu que somreies entre porros i cubates
entre falses rialles
i cossos pensant que serien eterns
les hores han marcat la vida
sota un arbre i una barca desvalguda
amb aquell barret de flors al cap
descalç somreies a les nits
ara dins la solitud d’una ampolla
malalt d’amor
tocat pel foc de la desgràcia
no pots mirar als teus fills que no et coneixen
perquè ja no et coneixes ni tu ni ningú
qui no tanca cercles
obre les nafres que et transporta la mort
ja no tens ulls ni mirada
bagatge perdut
sota les nits salvatges caduques
dorms dins l’oblit del teu record


22/01/2017
montse pellicer mateu
imatge de la xarxa



diumenge, 15 de gener de 2017

obro els ulls dins d’un silenci
entre la foscor recordo llengües
l’olor a gessamí
i el cant de la temprança
sento que els rius de la vida caminen
sento a la gent valenta, als homes i dones
arrelant-se a la vida
els càntics i ofrenes a la natura
que espessa tanca camins i obre dreceres
l’esgarrifança d’un final atemoreix imatges
la creença de la vida obre les portes
dins d’un horitzó que encén la llum
transportant cada ànima que abraça
vull viure dins d’aquest silenci
per escoltar els ancestres que em guien
aquells que fa temps que viuen
que caminen entre les tenebres i el sol
sota la boira i la claror
i ofrenar davant d’aquest mar que estimo

aquest vincle humà que és l’amor

montse pellicer mateu
certeses 2017
imatge de la xarxa


dissabte, 7 de gener de 2017

t’he pres la mà amor meu
t’he pres la vida fins i tot la mort,
et vull beure dins aquesta copa de cava
que respira bombolles que es desfan amb mi
t’he pres l’enyor i al remembrança
jo que passejava sense cercar destí
em vaig aturar a la teva estació
i amb l’egoisme de qui ho vol tot o res
he entrat dins el teu somni que no descansa
per fer-te somiar
i aquella aparença s’ha tret la roba
tota nua vers el fred de les glopades de vida
amb pell ferida que s’eriça amb els sentits
he obert les cames a l’enyorança de l’amor
t’he pres la mà
les ferides, la vida i fins i tot la mort

per immortalitzar-te

montse pellicer i mateu

certeses 2017

imatge montse pellicer



dijous, 29 de desembre de 2016

i que em dius dels tresors
els que duc amagats a la motxilla
aquesta que pesa a voltes,
que em fa i et fa dubtar si és factible
com fer volar tantes papallones que em remouen
i enfarinar cada mot insensat
cada pedreta que desem dins l’aigua
és una fortuna ben trobada
dins el laberint dels somnis
no ens han dit que serà senzill ni planer
enmig de boscos amb falses caputxetes
jauen amagats els llops famolencs de carn
sols pensar en un futur llunyà es desfà l’ànima
quan sols demanem un present que viu
i no mor,
dins les entranyes del meu ventre no mor
no cal endolcir cap realitat
ni disfressar-nos de bellesa
sols seguir omplint l’aigua d’aquestes pedres
i resar als deus inexistents que l’amor és la lluita
demà quan surti el sol
una batalla serà guanyada al temps
que sense voler rastreja les petjades


montse pellicer mateu
certeses 2016