diumenge, 24 d’abril del 2016

ja res és com abans
ni res sense tu
ni sense mi
que el temps el maleït temps
té totes les respostes
-         perquè no les puc tenir jo?
-         quan fa massa que les cerco
quan la vida comença
a uns anys on la incertesa espanta tant
tantes coses per fer i tornar a refer
i aquesta lluna que s’amaga
darrera aquests núvols de pluja
-         jo buscant un lloc per quedar-me
-         anhelant aquesta casa enmig del no res
ja res serà com abans
desitjant que sigui millor que la felicitat viscuda
-         la solitud és una estança
-         on la fragilitat és torna força
m’embolcallo de tot l’amor que tinc
i demà seguiré sembrant per cuidar les meves flors

montse pellicer mateu


dilluns, 11 d’abril del 2016

em vaig treure les calces 
mentre escoltava la nostre cançó
xopada l'ànima de tant esperar
em vaig treure les calces i tota la roba
resant a un Déu que desconec
que fos veritat el que podia sentir
evidentment la resposta era tant meva
i teva,
em vaig treure tot fins i tot la pell
tancant els ulls per sentir les teves mans
i els teus dits jugant a complaure'm
és la fúria de les ganes
la tempesta de l'estiu
tancant les portes a l'hivern
ara, que ja em sobra tot el que duc
només quedo jo,
i aquests instants en els que sé que ets meu
és la dolça batalla on no hi ha banderes
sinó dos que s'estimen
desprenent guspires de foc d'encenalls
és la festa d'un desig incontrolat
si l'amor és pot controlar
però jo no tinc mesura
passionalment vull aquesta penitència


montse pellicer mateu
imatge de la xarxa


Em reconec egoista, veritablement egoista, perquè ho vull tot, perquè jo dono el tot. Dita aquesta frase que pot sonar prepotent, fins i tot plena de vanitat, si, em reconec egoista sobre tot en qüestions d'amor.
No crec a peu de lletra el que diuen els astres si bé influencien molt alhora de configurar la nostra personalitat, però com a Àries que sóc, sóc intensa.
Jo potser sóc simple, o potser criada en un altre temps, o tal vegada simplement sento d'aquesta manera tant impulsiva. Segurament no he evolucionat massa des dels quinze anys.
Com sempre dic un dels fets més importants i que ens marquen les nostres vides és l'amor, i sobretot aquest amor de parella, que al cap i a la fi és el que més felicitat ens aporta i més tristor a vegades.
Desenganyem-nos les persones no estem fetes per viure soles, almenys la gran majoria, necessitem compartir.El fet de compartir, sentiments, il·lusions i projectes és el que ens dona vida, i ens obre horitzons.
Fa temps que parlo amb molta gent, he escoltat veritables històries d'amor, i de desamor, he vist riure de felicitat i plorar, però també he vist i he sentit el dolor del desamor, i la buidor que comporta, i sobretot el patiment que a voltes provoca, em pregunto com hauria de ser l'amor? com ha de ser?
Les respostes poden ser múltiples, perquè cada persona té la seva pròpia resposta i la seva pròpia percepció d'aquest sentiment, com el sent, com el vol, com l'ha idealitzat.
Idealitzem l'amor? potser manipulats per masses pel·lícules i lectures de llibres i relats, potser pensem que és aquell sentiment que ens porta a un estatus sublim, i que tot ho pot. Fent memòria jo recordo a Romeu i Julieta, uns amants que acaben morint per tota una sèrie de traves i moren al final per un malentès.
Però no, no siguem Romeus i Julietas, no cal. Siguem nosaltres mateixos, simplement.
Bé, jo que sóc idealista, somiatruites, poeta, i nosequantescosesmés, vull que m'estimin, amb el tot, i sabent que no és senzill en certa manera, perquè visc les coses intensament, i a voltes sóc com un huracà que desperta dels somnis, però si com he dit abans sóc egoista en aquest sentit, vull que m'estimin, vull ser com dic jo THE ONLY ONE, la única, el primer i l'últim pensament, vull que m'escoltin, que em cuidin, que em facin costat, que riguin amb mi quan estic contenta, que m'abracin quan ploro, i sobretot que m'acompanyin quan tinc aquests moments de solitud en el que tot és capgira, però jo a canvi donaré el doble, el triple i si és el cas tota la vida, escoltaré, entendre, acompanyaré, bressolaré, i sobretot estimaré.
Tot això es com fer una carta als reis potser, però és la meva carta, i crec que està força resumida.

Segurament es pot pensar que és molt senzill, però en realitat penso que no ho és tant, estimar és un acte generós amb el tot, i s'estima lliurement, aquesta és la meravella, s'estima a qui es vol estimar lliurement perquè s'ha escollit, perquè s'ha trobat, és una elecció, però no és fàcil perquè cadascú és un ésser individual, amb tota la seva complexitat que suposa, per tant estimar, és un aprenentatge mentre passes el resta de la teva vida coneixent a l'altre mentre traces castells davant un horitzó.

divendres, 8 d’abril del 2016


aquestes fulles que es mouen
aquest estiu que no arriba
aquesta quietud en el seu tarannà,
les absències son els records
que m’omplen les mans
i retinc els vincles que no es trenquen,
aquest dia que ja no tornarà
quan tot resta en plena calma,
els sentiments revifen com les flors
aquesta primavera que crema
aquesta pols que cobreix els mobles
aquest dolor que ja no és
aquest amor que crema intensament
sobre un camp de roselles
les que s’aixequen al meu damunt
i jo revifant i aixecant el vol
davant d’una vida inesperada
arribarà un nou estiu per estimar-me

tancant les portes al dol

montse pellicer mateu
imatge google



divendres, 1 d’abril del 2016

no vull passar nits sinó son amb tu
perquè els llençols gelen la meva solitud
-         i no puc somiar
no vull sentir més carícies que les teves
que m’acompanyen mentre crema el sol
-         i em cremen
el nostre sostre ha de ser la lluna plena
no necessito més aixopluc
que aquell que tu em dones
-         i ja no necessito res més
ara, la vida podria aturar-se
-         per eternitzar-nos
-         i no caminar sols

montse pellicer mateu

imatge google