tot cau
el món es desfà per on trepitjo
em sacseja i em despulla
no vull sentir la solitud que s’acosta
i m’abraça,
em sento fràgil,
desprotegida
tant nua...
com un infant que neix,
les parets són plenes d’esquerdes
les escletxes de les finestres són esvorancs,
la llum entra a casa meva,
però el vespre m’abraça,
em sento tant nua...
davant una societat que camina apressa
d’un rellotge que no s’esgota mai,
i corren les hores, les nits, els dies
sense poder congelar cap instant,
em sento tant nua...
que una bombolla em pot vestir
i engolir-me
i emportar-me
on el vent bufi,
nua i descalça
per sentir com les pedres del camí se’m claven
com l’herba em fa de coixí
i com l’aigua em bateja els peus,
nua, tant nua
de tant donar, i sargir versos
que ara
un a un
s’esmicolen mentre els recito,
tant nua, tan sola, descalça
que la vida ha perdut la consciència
montse pellicer mateu
15 d’abril de 2015
imatge google
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada