dissabte, 11 de gener del 2014



Llisquen els llençols com les ones que dansen sobre el mar,
perennes sempre moren sobre la platja portant engrunes de sorra,
canten melodies que rememoren anys i temps passats, i sempre perduren,
llençols blancs coberts d'edredons esponjosos sobre el llit, engalanat de pètals de rosa, les llums suaus  dibuixen ombres sobre les parets,
deixo la porta oberta per escoltar les passes que caminen  buscant descans sobre coixins de cotó, flonjos com el sucre, amb una olor
que em recorda a tu,
llisquen els llençols embolicant els cossos atemorits de fred, desfent-se enmig dels moviments dels peus, que gelats busquen
sentir l'escalfor dels altres peus en les nits d'hivern,
miro les ombres dibuixades i busco similituds mentre m'adormo per sentir la complaença d'un viatge enmig de deserts, d'oasis plens de mars i fruites silvestres,
i quan desperto sento l'esgarrifança i la mandra de deixar un tros de somni embolicat amb esperances de futur...
montse pellicer mateu

3 comentaris:

  1. Compartir l'escalf de l'amor sota els llençols és el que aviva el foc de la passió.

    ResponElimina
  2. si Joan cal tenir sempre avivat aquest joc, gràcies per comentar

    ResponElimina
  3. Trobar-se entre llençols, amb els braços oberts, i fer una guerra de coixins... fins que esclaten les plomes que voleien pels aires.
    Fita

    ResponElimina