lluny de camins interposats

oposats,

infravalorats,

esguinssats,

trepitjant les onades 

que cauen sobre la sorra

deixant noves pedres i nous camins,

la resta no importa,

sols sentir com es belluga la vida 

que sempre perdura,

lluny de posseir

un regal prestat

retinc el silenci

del trencadís entre l'aigua i la terra,

sabent que en un altre temps

he trepitjat la terra ferma,

que no és meva,

i agafo el soroll del vent

mentre colpeja la  meva pell,

per recordar-me

velles històries passades,

viscudes,

retrobades,

a vegades oblidades

i m'aixugo l'ànima

amb les seves carícies

montse pellicer mateu