dimarts, 8 de gener del 2013

Miro enrera i intento sentir el mateix que ahir,
i no puc,
miro endavant i desconec el futur
que s'esvaeix, a vegades
difuminant una pinzellada,
deixant un rastre de colors dispersos
sobre una tela de pintor.
I poso entre els meus dits
una espurna de pintura,
per refregar-la dins el meu rostre,
i em somric davant el mirall,
preguntant-me
si un sol reflex ho diu tot.
Mentre nua davant el món
sense res més 
que aquest cos de dona 
que embolica la meva persona,
cada vegada em sento més segura,
per mostrar-me com sóc.
Sense remordiments,
ni vergonyes,
ni convencionalismes,
ni hipocresia,
sols amb la certesa
de que amb les mans 
abraçaré un tros de terra
per assaonar
la meva tendresa.
I embaladida
em seguiré despullant cada dia
fins que no en quedi res
sols les cendres 
que retornen a la terra ferma
on tinc els peus arrelats.


montse pellicer mateu






2 comentaris:

  1. Està molt bé......però que les cendres tardin molt de temps en fer-se, necessitem les teves càlides paraules i cada vegada més optimistes

    ResponElimina